Carta a Judith
Perquè ens ha deixat ?
Ja ho se Judith, no era la teva voluntat. Aquest Sant Josep del 2008, les gotes de pluja que queien del cel, no eren les úniques. Tots els teus familiars, amics, companys i coneguts de la cuina, els cuiners del Col·lectiu de La Cuina Volcànica que tant estimaves i un bon grapat de cuiners de tot Catalunya, periodistes i la gent de Besalú vessaven més llàgrimes que la dolça i tènue pluja que vessava del cel. Ens has deixat orfes de les teves ganes de viure, de la teva empremta solidària per la gastronomia d’aquesta terra aspre i de mala petja. L’últim viatge el vam fer plegat a Londres fa uns mesos per fer-hi un memorable sopar a la World Travel Market . No podrem oblidar mai el meravellós i optimisme ambient que es respirava en aquest “bolo” londinenc. No podrem oblidar mai, aquella passejada vora el riu abans del sopar amb en Josep, el Miquel, en Gerard, en Joan, en David, tu i jo.
Tenies la peculiaritat de fer la vida més fàcil al demés, de mirar-te les cabòries d’una manera positiva i de transmetre uns valors que avui dia, moltes vegades, hom dona per perduts.
El disset de març, dos dies abans, el teu cos va esvair les teves ganes de viure. Un dia que mai oblidaré i tu saps molt bé el per què. Se’m fa difícil escriure’t perquè no t’imagino lluny de nosaltres. Em vas ensenyar a muntar en cavall, i te’n vas anar cavalcant... Sentiments difícils de percebre, amb tantes i tantes passejades a cavall enmig de camps d’ordi i de flairós fonoll. Sentiments difícils d’oblidar, amb tantes i tantes tertúlies amb el teu germà Josep Maria i la teva mare Teresa. Sentiments difícils de superar, després de saber tot el que ens quedava per fer amb el nostres amics i cuiners de la Garrotxa. Res serà igual...
Judith, no deixis de somriure allà on estiguis!
23 d’abril del 2008
Pep Nogué i Puigvert
Perquè ens ha deixat ?
Ja ho se Judith, no era la teva voluntat. Aquest Sant Josep del 2008, les gotes de pluja que queien del cel, no eren les úniques. Tots els teus familiars, amics, companys i coneguts de la cuina, els cuiners del Col·lectiu de La Cuina Volcànica que tant estimaves i un bon grapat de cuiners de tot Catalunya, periodistes i la gent de Besalú vessaven més llàgrimes que la dolça i tènue pluja que vessava del cel. Ens has deixat orfes de les teves ganes de viure, de la teva empremta solidària per la gastronomia d’aquesta terra aspre i de mala petja. L’últim viatge el vam fer plegat a Londres fa uns mesos per fer-hi un memorable sopar a la World Travel Market . No podrem oblidar mai el meravellós i optimisme ambient que es respirava en aquest “bolo” londinenc. No podrem oblidar mai, aquella passejada vora el riu abans del sopar amb en Josep, el Miquel, en Gerard, en Joan, en David, tu i jo.
Tenies la peculiaritat de fer la vida més fàcil al demés, de mirar-te les cabòries d’una manera positiva i de transmetre uns valors que avui dia, moltes vegades, hom dona per perduts.
El disset de març, dos dies abans, el teu cos va esvair les teves ganes de viure. Un dia que mai oblidaré i tu saps molt bé el per què. Se’m fa difícil escriure’t perquè no t’imagino lluny de nosaltres. Em vas ensenyar a muntar en cavall, i te’n vas anar cavalcant... Sentiments difícils de percebre, amb tantes i tantes passejades a cavall enmig de camps d’ordi i de flairós fonoll. Sentiments difícils d’oblidar, amb tantes i tantes tertúlies amb el teu germà Josep Maria i la teva mare Teresa. Sentiments difícils de superar, després de saber tot el que ens quedava per fer amb el nostres amics i cuiners de la Garrotxa. Res serà igual...
Judith, no deixis de somriure allà on estiguis!
23 d’abril del 2008
Pep Nogué i Puigvert
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada